[ Astronomia Educativa ]       [ El Sistema Solar ]       [ Fotos del Sistema Solar ]       [ L'Univers ]       [ Fotos de l'Univers ]
Lectures d'astronomia

Noves i supernoves

Abans de l'era de l'astronomia, a una estrella que apareixia sobtadament on abans no s'en havia vist cap, se l'anomenava nova, o "estrella nova". Aquest és un nom inadequat, ja que aquestes estrelles existien molt abans que es poguessin veure a primera vista. Els astrònoms consideren que potser existeixin una dotzena de noves a la Via Làctia, la galàxia de la Terra, cada any, però dos o tres d'elles estan massa lluny per a poder veure-les o les enfosqueix la matèria interestel·lar. En efecte, a les noves se les observa amb més facilitat en altres galàxies properes que en la nostra. Se les anomena noves d'acord amb l'any de la seva aparició i la constel·lació en la qual sorgeixen. De forma característica, una nova incrementa en diversos milers de vegades la seva lluentor original en qüestió de dies o d'hores. Després entra en un període de transició, durant el qual empal·lideix, i cobra lluentor de nou; a partir d'aquí empal·lideix a poc a poc fins arribar al seu nivell original de lluentor.

Les noves són estrelles en un període tardà d'evolució. Es pot considerar que són un tipus d'estrelles variables. En aparença es comporten així perquè les seves capes exteriors han format un excés d'heli mitjançant reaccions nuclears i s'expandeix amb massa velocitat com per a ser continguda. L'estrella acomiada de forma explosiva una petita fracció de la seva massa com una capa de gas i llavors es normalitza. L'estrella restant és típicament una nana blanca i en general es creu que és el membre més petit d'un sistema binari, subjecte a una contínua disminució de matèria de l'estrella més gran. Potser aquest fenomen succeeixi sempre amb les noves nanes, que sorgeixen una vegada i una altra a intervals regulars d'uns centenars de dies.

Les noves en general mostren una relació entre la seva màxima lluentor i el temps que triguen en empal·lidir en una certa quantitat de magnituds. Mitjançant mesuraments de les noves més properes de les quals coneixem la distància i la lluentor, els astrònoms poden utilitzar les noves d'altres galàxies com indicadors de la distància d'aquestes galàxies.

L'explosió d'una supernova és molt més espectacular i destructiva que la d'una nova i molt més rara. Aquests fenòmens són poc freqüents en la nostra galàxia, i malgrat el seu augment de lluentor en un factor de milers de milions, només unes poques es poden observar a primera vista. Fins al 1987 només s'en havien identificat realment tres al llarg de la història, la més coneguda de les quals és la que va sorgir al 1054 i les restes de la qual es coneixen com la nebulosa del Cranc. Les supernoves, igual que les noves, es veuen amb més freqüència en altres galàxies. Així doncs, la supernova més recent, que va aparèixer en l'hemisferi sud el 24 de febrer de 1987, va sorgir en una galàxia satèl·lit, el Gran Núvol de Magallanes. Aquesta supernova, que exhibeix alguns trets insòlits, és avui objecte d'un intens estudi astronòmic.

Els mecanismes que produeixen les supernoves es coneixen menys que els de les noves, sobretot en el cas de les estrelles que tenen més o menys la mateixa massa que el Sol, les estrelles mitjanes. Malgrat això, les estrelles que tenen molta més massa exploten de vegades en les últimes etapes de la seva ràpida evolució com a resultat d'un col·lapse gravitacional, quan la pressió creada pels processos nuclears dintre de l'estrella ja no pot suportar el pes de les capes exteriors. A això se li denomina supernova de Tipus II.

Una supernova de Tipus I s'origina de manera similar a una nova. És un membre d'un sistema binari que rep el fluix de combustible pur al capturar material del seu company.

De l'explosió d'una supernova queden poques restes, excepte la capa de gasos que s'expandeix. Un exemple famós és la nebulosa del Cranc; en el seu centre hi ha un púlsar, o estrella de neutrons que gira a gran velocitat. Les supernoves contribueixen significativament al material interestel·lar que forma noves estrelles.

Aquesta pàgina forma part del lloc: