[ Astronomia Educativa ]       [ El Sistema Solar ]       [ Fotos del Sistema Solar ]       [ L'Univers ]       [ Fotos de l'Univers ]
Lectures d'astronomia

La Paradoxa d'Olbers

La paradoxa de Olbers és la contradicció aparent que existeix entre el fet que el cel nocturn sigui negre i que l'Univers sigui infinit. Si ho és, cada línia de visió des de la Terra hauria d'acabar en una estrella. Per tant, el cel hauria de ser completament brillant. Però els astrònoms saben que durant la nit el cel que hi ha entre les estrelles és negre. Una paradoxa ocorre quan s'arriba a dos resultats oposats utilitzant dos mètodes de raonament en aparença vàlids. La paradoxa d'Olbers rep el nom del físic i astrònom alemany Wilhelm Olbers, que va escriure sobre la paradoxa en la dècada de 1820.

La paradoxa existent entre una nit fosca i un univers infinit es coneixia abans que fora discutida per Olbers. A principis del segle XVII, l'astrònom alemany Johannes Kepler va utilitzar la paradoxa per a repaldar la idea que l'Univers és infinit. Al 1715, l'astrònom britànic Edmund Halley va identificar al cel algunes zones brillants i va proposar que el cel no brilla uniformement durant la nit perquè, encara que l'Univers és infinit, les estrelles no estan distribuïdes de manera uniforme.

L'astrònom suís Jean-Philippe Loys de Chéseaux va començar a estudiar la paradoxa basant-se en el treball de Halley. A l'acabament d'un llibre que tractava del brillant estel que va estudiar al 1743, Chéseaux va discutir la paradoxa de forma explícita. Va suggerir que o bé l'esfera de les estrelles no era infinita o bé la intensitat de la llum disminuïa ràpidament amb la distància, potser a causa de cert material absorbent present en l'espai.

Al 1823 Olbers va plantejar la solució que el cel era fosc de nit perquè alguna cosa a l'espai bloquejava la major part de la llum estelar que devia arribar a la Terra. Els científics actuals s'han adonat que la solució d'Olbers no funcionaria, ja que la matèria a l'espai que bloquegés la llum s'escalfaria amb el temps i, finalment, radiaria amb tanta lluentor com les estrelles. Les traduccions dels articles d'Olbers a l'anglès i al francès van fer que el seu treball fos bastant conegut. Durant els cent anys següents la paradoxa no va ser discutida.

Al 1948, l'astrònom britànic Hermann Bondi es va referir a la paradoxa d'Olbers com una part de la teoria de l'estat estacionari. La solució de Bondi era que l'expansió de l'Univers provocava que la llum percebuda des de la llunyania fos vermellosa i, per tant, amb menor energia en cada fotó o partícula de llum. Aquesta solució és igualment vàlida per a la teoria del Big Bang.

A la dècada de 1960, l'astrònom nord-americà Edward Harrison va arribar a l'enteniment i solució actuals de la paradoxa de Olbers. Harrison va mostrar que el cel és fosc de nit perquè nosaltres no veiem les estrelles que estan infinitament lluny. La solució de Harrison depèn que l'Univers tingui una edat infinita. Atès que la llum triga cert temps a arribar a la Terra, mirar lluny en l'espai és com mirar en el passat. Cada línia de visió des de la Terra no acaba en una estrella perquè la llum de les estrelles més llunyanes que es necessiten per a crear la paradoxa de Olbers encara no ha arribat a la Terra. Durant el temps d'existència de l'Univers, les estrelles no han emès energia suficient per a fer que el cel nocturn brilli. L'efecte del desplaçament cap al vermell, pel qual l'energia de les estrelles més llunyanes disminueix, és un efecte menor en aquest model.

Aquesta pàgina forma part del lloc: