[ Astronomia Educativa ]       [ El Sistema Solar ]       [ Fotos del Sistema Solar ]       [ L'Univers ]       [ Fotos de l'Univers ]
Lectures d'astronomia

La pols còsmica

Segons les teories astronòmiques actuals, les galàxies van ser en origen grans conglomerats de gas i pols que giraven lentament, fragmentant-se en espirals turbulentes i condensant-se en estrelles. En algunes regions on la formació d'estrelles va ser molt activa, gairebé tota la pols i el gas va anar a parar a una estrella o altra. Poc o gens va ser el que va quedar en l'espai intermedi. Això és cert per als cúmuls globulars, les galàxies el·líptiques i el nucli central de les galàxies espirals.

Aquest procés va ser molt menys eficaç als afores de les galàxies espirals. Les estrelles es van formar en nombres molt menors i va sobrar molta pols i molt gas. Nosaltres, els habitants de la Terra, ens trobem en els braços espirals de la nostra galàxia i veiem les taques fosques que projecten els núvols de pols contra la resplendor de la Via Làctia. El centre de la nostra pròpia galàxia queda completament enfosquit per aquests núvols.

El material que forma l'univers consisteix en la seva major part en hidrogen i heli. Els àtoms d'heli no tenen cap tendència a ajuntar-se uns amb uns altres. Els d'hidrogen sí, però només en parelles, formant molècules d'hidrogen (H2). Val a dir que la major part del material que sura entre les estrelles consisteix en petits àtoms d'heli o en petits àtoms i molècules d'hidrogen. Tot això constitueix el gas interestel·lar, que forma la major part de la matèria entre les estrelles.

La pols interestel·lar (o pols còsmica) que es troba present en quantitats molt més petites, es compon de partícules diminutes, però molt més grans que àtoms o molècules, i per tant deuen contenir àtoms que no són ni d'hidrogen ni d'heli.

El tipus d'àtom més comú a l'univers, després de l'hidrogen i de l'heli, és l'oxigen. L'oxigen pot combinar-se amb hidrogen per a formar grups oxhidril (OH) i molècules d'aigua (H2O), que tenen una marcada tendència a unir-se a altres grups i molècules del mateix tipus que trobin en el seu camí, de forma que a poc a poc es van constituint petitíssimes partícules compostes per milions i milions d'aquestes molècules. Els grups oxhidril i les molècules d'aigua poden arribar a constituir una part important de la pols còsmica. Va ser al 1965 quan es van detectar per primera vegada grups oxhidril a l'espai i es va començar a estudiar la seva distribució. Des de llavors s'ha informat també de l'existència de molècules més complexes, que contenen àtoms de carboni així com d'hidrogen i oxigen.

La pols còsmica ha de contenir també agrupacions atòmiques formades per àtoms encara menys comuns que els d'hidrogen, oxigen i carboni. En l'espai interestel·lar s'han detectat àtoms de calci, sodi, potasi i ferro, observant la llum que aquests àtoms absorbeixen.

Dintre del nostre sistema solar hi ha un material semblant, aportat potser pels cometes. És possible que més enllà dels límits visibles del sistema solar existeixi una capa amb un gran nombre d'cometes, i que alguns d'ells es precipitin cap al Sol (a causa pels efectes gravitatoris de les estrelles properes). Els cometes són conglomerats solts de diminuts fragments sòlids de metall i roca, units per una barreja de gel, metà i amoníac congelats i altres materials semblants. Cada vegada que un cometa s'aproxima al Sol, s'evapora part de la seva matèria, alliberant diminutes partícules sòlides que es reparteixen per l'espai en forma de llarga cua. En última instància el cometa es desintegra per complet.

Al llarg de la història del sistema solar s'han desintegrat innombrables cometes i han omplert de pols l'espai interior del sistema. La Terra recull cada dia milers de milions d'aquestes partícules de pols. Els científics espacials s'interessen per elles per diverses raons; una d'elles és que els micrometeoroides de major grandària podrien suposar un perill per als futurs astronautes i colonizadores de la Lluna.

Aquesta pàgina forma part del lloc: